L’Apocalipsi segons Josep Manel Busqueta

Apocalipsi 12:9 I va ser llançat el gran drac, la serp antiga que es diu el diable i Satanàs, el qual enganya al món sencer; va ser llançat a la terra i els seus àngels van ser llançats amb ell.

Com de lectura obligatòria podem considerar el darrer llibre publicat per l’economista Josep Manel Busqueta L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada (Ed. El Jonc, 2013). La visió que han donat sobre el Capitalisme els economistes, sociòlegs, antropòlegs o historiadors enquadrats de manera àmplia en l’espectre ideològic de l’esquerra, ha estat sempre “apocalíptica”. I ho ha estat així des dels estudis de Marx i Engles fins a l’actualitat. La primera qüestió que hem de plantejar és: es pot donar una imatge no apocalíptica d’un sistema que, com afirma Busqueta, necessita per sobreviure tenir a la meitat de la població, 3.000 milions de persones, en la pobresa extrema? No és apocalíptic un sistema que es reprodueix a partir de la destrucció del medi que l’alimenta? I en aquest sentit, Busqueta no s’allunya de la clàssica idea marxista que defineix el Capitalisme com un sistema contradictori, abocat a la seua autodestrucció, sinó és que abans no provoca directament l’extinció de l’espècie humana.

Per a la construcció del seu relat, Busqueta fa servir de manera considerable tres referents intel·lectuals: D. Harvey, J. Fontana i, com no, Miren Etxezarreta. Aquesta, a més, és l’encarregada de fer el pròleg. El pensament i treballs de tots tres es veuen perfectament reflectits en el llibre, fet que dóna un suport acadèmic important a una obra que pretén, en la mesura del possible, tenir un caràcter divulgatiu i de fàcil enteniment. Val a dir que en algun moment no ho aconsegueix, no tant perquè l’autor no ho intente sinó perquè el tema és suficientment complex com per a simplificar encara més el contingut. Certa terminologia acadèmica, sobretot pel que fa l’explicació de les teories economicistes que proposa el marxisme més ortodox, poden escapar-se de l’abast d’un públic poc acostumat a segons quins conceptes. El llibre, doncs, no s’escapa de l’etern debat de l’intel·lectualitat esquerrana: com parlar a un públic que va més enllà de la militància activa o l’academicisme. Els episodis que poden provocar una possible incomprensió, però, són pocs i, al cap i a la fi, no crec que faça cap mal al lector que estiga poc acostumat a llegir obres d’aquestes característiques, conèixer nous conceptes i integrar-los al seu vocabulari. 

El panorama apocalíptic que ens presenta Busqueta fa un recorregut per la història fins arribar a l’actualitat. Aquest viatge per la història del Capitalisme serveix l’autor per a demostrar la màxima que vol defensar: el Capitalisme en si mateix és crisi i, per tant, no vivim un moment excepcional sinó una agudització dels principis del Capitalisme en un territori que els darrers anys havia viscut autoenganyant-se. Un cop fet el repàs històric, l’autor analitza magistralment el moment econòmic patit pels Països Catalans i l’Estat espanyol entre 2007-2013, incidint en els aspectes més característics del nostre apocalipsi particular: les reformes que es van iniciar amb el desarrolisme franquista, la crisi dels setanta en el canvi de règim, els governs de PSOE i PP durant els vuitanta, noranta i principis del segle XXI, l’entrada a la CEE i l’euro, les privatitzacions i desmantellament de les empreses públiques, entre d’altres. En definitiva, la “doctrina del shock hispànica” en tot el seu esplendor. Doctrina, per cert, sobre la que he trobat a faltar alguna referència –també a la seua creadora, la Naomi Klein- i que, en certa manera, ha marcat els darrers anys un bon punt d’inici per a molts dels estudis que s’han fet sobre el sistema en tots els seus aspectes.

L’Apocalipsi de Busqueta, però, no acaba com el bíblic amb l’aparició d’un salvador redemptor. Afortunadament, l’esquerra fa temps que ha començat a abandonar les idees d’avantguarda, de clara influència messiànica, per a passar a construir un relat transformador basat en la idea de comunitat i multitud. “La revolució de tots i no d’una minoria selecta” podria ser un bon resum del darrer capítol del llibre. Hi ha alternativa a la barbàrie? I tant. Ara bé, la seua construcció és responsabilitat de tothom i comença per la creació d’alternatives ara i ja, abans de pensar en revolucions miraculoses que ens portaran al regne dels cels. La creació de cooperatives, d’una banca al servei de les persones i no dels “voltors”, d’experiències comunitàries on la presa de decisions no estiga en mans d’un petit grup triat per la vareta màgica del purisme ideològic, entre d’altres, són els elements que es desprèn vol transmetre Busqueta en unes darreres línies d’esperança i futur.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre fonamental per a qui vol estar ben informat sobre el que en realitat estem vivint. Un relat que provoca indignació, que tomba els discursos dels defensors quotidians del sistema i que ens mostra amb tota la seua cruesa apocalíptica el món en què vivim. Potser algú creu que és millor viure en la ignorància, que ser un esclau és més fàcil. Busqueta vol trencar amb això i donar-nos eines que ens convertisquen en persones lliures i, simplement per això, ja li hem d’estar agraïts.