dijous, 24 de gener del 2013

No es tracta d’elegir entre Catalunya o els Països Catalans. Una resposta a Joan-Lluís Lluís


El passat dia 22 de gener, en plena efervescència del debat sobiranista, l’escriptor nordcatalà Joan Lluís-Lluís ens va posar en una disjuntiva típica i tòpica: triar entre Catalunya i els Països Catalans. L’article de Lluís mostrava clarament la feblesa a dia d’avui que el projecte dels Països Catalans té per a la majoria del catalanisme o del mateix independentisme, entès transversalment. Encara no som capaços de comprendre que el problema no és o “tot” o “per parts”. No hem entès que tant el “tot” com les “parts” són projectes de construcció nacional paral·lels que s’han de desenvolupar alhora i sense entrar a potenciar els problemes sinó els beneficis. Construir Catalunya, entensa com a la Catalunya històrica amb Catalunya Nord i Franja, estructurar el País Valencià i crear una identitat valenciana forta que s’autoreconeix i potenciar les identitats particulars de les diferents illes projectant aquestes cap a la seua catalanitat, no ha de ser de cap de les maneres un problema per al procés iniciat a hores d’ara a l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Han de ser dues tasques paral·leles i fonamentals per a la construcció dels Països Catalans del futur.

La tendència, però, majoritària és la de plantejar els Països Catalans/problema i no els Països Catalans/solució. I, és clar, si tu planteges la territorialitat completa com a problema el que estàs fent és tancar la porta a la possible realització del projecte. De fet, el plantejament de Joan Lluís-Lluís al seu article ens mostra clarament com el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea del centre i la perifèria. No entenem res de res. El País Valencià o les Illes no són ni una prolongació de la catalanitat ni la perifèria de ningú. I si ens traiem de sobre aquesta idea, potser començarem a entendre, llavors, que parlar de País Valencià i de Països Catalans alhora no ha de suposar cap problema. Què parlar de la independència de la Catalunya sota administració espanyola no ha de suposar cap problema per també fer-ho del projecte comú dels Països Catalans com a horitzó final. De fet, si ara que hem començat a posar el debat de la independència sobre la taula, sembla ser, de manera seriosa, abandonem o ni tan sols esmentem els Països Catalans com a veritable projecte nacional, ja ens podem oblidar. Si els catalans que ara podran, torne a dir altra volta que sembla ser, votar per la llibertat del territori que habiten no veuen aquest procés com una peça més en la construcció dels Països Catalans sinó un camí que s’acaba el 2014, mai es plantejaran seguir avançant en la construcció d’una nació comuna amb valencians i illencs. És més, ni tan sols es plantejaran que la Catalunya històrica queda dividida entre espanyols i francesos.

Joan Lluís-Lluís també fa servir una altre terme que hauríem de començar a abandonar si volem que ens prenguen seriosament: “reunificació”. Historicisme i romanticisme jocfloralesc en estat pur. No es pot tornar a reunificar res que mai abans ho ha estat. Si ens referim a la reunificació d’una nació cultural, ens estem equivocant perquè aquesta mai ha estat esquarterada, ans al contrari, els elements culturals i lingüístics no troben a dia d’avui encara cap barrera ni al Sénia ni a l’Albera. En tot cas troben unes administracions polítiques que promouen un genocidi cultural de diferent graduació, però això és una altra cosa. I si la reunificació es planteja en termes polítics o jurídics, tornem a fer el ridícul si ens referim al conjunt dels Països Catalans perquè aquests mai han estat una nació política i jurídica uniforme sinó una nació cultural i lingüística amb diferents cossos polítics confederats. De fet, només podem parlar de reunificació per a referir-nos al cas de la Catalunya Nord i la Franja, i poca cosa més.

En definitiva crec que cal que comencem a plantejar en tot aquest procés els Països Catalans com a projecte comú, de futur i en positiu. Abandonar la retòrica centre/perifèria i entendre la diversitat com a potencialitat d’uns Països Catalans que cada dia que passa avancen. I sobretot, el que no necessiten els Països Catalans és que siguem els mateixos independentistes els qui posem pals a les rodes del projecte. Això li deixem a espanyols i francesos i nosaltres a treballar en positiu i en la mesura del possible tots i totes a una des dels diferents territoris partint cadascú de la seua realitat. 

8 comentaris:

Toni Arregui ha dit...

Toni, jo no hi veig cap problema més enllà de que ara per ara el PP governa a les Illes i al País Valencià, i ser francès és més atractiu que ser espanyol. A partir d'aquí, de moment cal crear la República (Con/federal) Catalana. I quan el projecte català sigui més atractiu que el projecte hispanofrancès aleshores parlarem de PPCC. Sense oblidar-nos-en. Però ara per ara el referendum serà al Principat. I el vot crític de la CUP per aquest motiu no s'entén. O és que voleu proposar un referendum també a tots els PPCC pel 2014? O parlar pels altres?
Salut,
@toniarregui

Anònim ha dit...

"el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea del centre i la perifèria."

Unes poques matisacions. Sempre des del meu humil parer, que en absolut pretenc elevar a veritat absoluta.

1-De nacions, tan sols se n'han conegut de polítiques (si vols fem l'excepció, que confirma tota regla, dels aborígens que malviuen en reserves indignes als EUA o Austràlia). I si: a) Les nacions només poden ser polítiques (Ni la francofonia, ni l'àmbit d'expressió anglesa, portuguesa o castellana són una nació); b) La sobirania nacional no és divisible. La posseïx el conjunt del poble en què es fonamenta la seua existència.; 3) Si defenses que cada país de parla catalana és sobirà a l'hora de decidir el seu estatus jurídic-polític, açò és, que cada país té un dret a l'autodeterminació privatiu. Haurem de concloure que, en realitat, els Països Catalans no serian una sola i única nació sinó tantes com espais polítics se'n reclamen, de sobirans. Tres països, tres nacions: Catalunya, València i Balears (ahí entropessaríem amb el debat de si realment hi ha una identitat illenca comunament sentida, que crec que no).

La meua visió és la güiista d'una sola nació (catalana) de Salses aGuardamar i de Fraga a Maó. D'una sola sobirania i un sol dret (comú, sencer) a l'autodeterminació.
Com solucionar el tema? DUI al parlament catalunyés (la majoria necessària hi és i legitimada pel vot amb coneixement de causa emés el proppassat 25n) i cap renúncia a articular la nació completa en els temps que vindran. Només coincidisc amb tu en l'apunt que la noció de "reunificació" és històricament falsa, car no es pot recomposar el mai ha constituït un únic estat nacional. Si, en canvi, oblidar barreres administratives medievals (regnes de València i Mallorques) com, posem per cas, feren prussians i bavaresos per construir, entre més, Alemanya, o piemontesos i napolitants, uns entre tants, per bastir la Itàlia unida.

Salutacions! Salut i avant!

Anònim ha dit...

Anònim, no vec just ni lògic comparar la francofonia, o els països de parla anglesa, amb els Països Catalans.

En primer lloc perquè els exemples que tu tries són exemples de potències i imperis colonialistes que han extés la seua influència cultural per diversos continents, amb una dimensió geogràfica que no pot ser comparada amb la dels Països Catalans de cap de les maneres.

I en segón lloc, hi ha una cosa fundamental que ens diferència d'eixos exemples. Als EUA, a Austràlia, etc, no hi ha gent que es considere de la mateixa nació que els anglesos. A Mèxic o Argentina no hi ha ningú que crega que els països de parla hispana siguen una sola nació. Per contra, a tots els territoris de parla catalana hi ha gent que pensa i opina que som una mateixa nació, i això automàticament ens diferència dels exemples que sempre es posen per a desacreditar-nos (Espanya i les seues ex-colònies, Anglaterra i les seues ex-colònies, Alemanya i Aústria, Suïssa, etc)

Anònim ha dit...

Jo soc català i francès. Tinc la sort que els meus avantpassats siguin catalans però jo sempre he viscut a frança.

Crec que voler que la Catalunya nord formi part de Catalunya, és molt subrealista. Jo com a francés que em sento, i català, vull ser francés no catala. No us equivoqueu, el vostre sentiment, no és el nostre. Nosaltres som francesos i vosaltres catalans! Si que podeu dir que tenim senyeres però no som catalans.

Alain ha dit...

Anònim , si us plau, no parlis per tots els nords catalans!
Jo també soc Francés i català, pensi el contrari : els atzars de l'historia m'han fet néixer Francés pero tinc la voluntat de participar al moviment d'autodeterminació del poble català.Tinc bandera i soc català.

Joan Albert ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Albert ha dit...

Ei! Toni, et recomano aquest llibre sobre la Franja, el vaig llegir fa un temps i em va fer entendre moltes coses sobre la visió que tenen allà de temes com la llengua, la cultura, el territori, l'economia... Salut!
http://www.nusdellibres.com/publicacions/planeta-franja

Toni.Rico ha dit...

Gràcies per la recomanació.

Toni