diumenge, 15 de novembre del 2009

Realitat i ficció (o com interpretar al nostre gust allò que està escrit)

En primer lloc voldria excusar-me per les dimensions d'aquest article: és molt llarg i en sóc conscient. Tot i així, pregue que totes aquelles persones que hagen llegit l'article “Toni Rico i la territorialitat” continuen perdent el temps amb aquestes línies. Haig de reconèixer que m'he pensat més de dues vegades si havia de respondre o no l'article de Sebastià Colomer. Malgrat tot, davant del fet que s'ha fet servir la meua persona per a expressar una sèrie d'opinions sobre diferents temes, crec imprescindible poder comentar algunes coses, especialment totes aquelles afirmacions que s'han posat en boca meua i que no són altra cosa que una simple interpretació errònia, si no manipulació, d'allò que està escrit. Val a dir que la meua intenció des d'un primer moment no ha estat la de centrar el debat en personalismes sinó en idees i, per tant, crec totalment innecessari i gratuït utilitzar el nom d'una persona concreta com a capçalera o títol de res. Ara bé, si Sebastià Colomer buscava ser llegit li haig de dir que ho ha aconseguit, almenys per part de militants i amics meus que s'han adreçat a mi per mostrar-me la seua opinió sobre tot aquest afer. A partir d'aquest moment, però, demanaria que per a propers articles centrem la discussió en les idees, en propostes concretes i no en el recurs fàcil i antidialèctic d'atacar els individus que les expressen.

Nació, territorialitat i consciència
En primer lloc dir que un servidor es representa únicament i exclusivament a ell mateix: encara crec que l'individu té capacitat per si sòl d'expressar idees i pensaments sense la necessitat que d'altres li diguen el que ha de pensar. Per tant, sí és cert que hi ha més gent que pensa com jo, com afirma Colomer, me n'alegre sincerament, però la veritat és que no m'he posat d'acord amb d'altres militants per posar sobre la taula cap debat ni tampoc crec que siga la intenció de ningú la de crear cap mena de corrent d'opinió organitzada al sí del moviment. Interpretacions com les que fa en Sebastià Colomer de les intencions del meu article no fan altra cosa que reafirmar el que volia “denunciar”: la manca de debat que tenim sobre aspectes tant transcendentals com els proposats en l'article. El primer d'aquests temes era el de la territorialitat d'allò que anomenem nació catalana o Països Catalans. Són els habitants de Requena, Utiel i Villena catalans? Encara ningú ha donat resposta a la meua pregunta. Un servidor, com a fusterià que és i es declara, diu profundament que no. I sí: els Països Catalans, d'igual manera que la resta de nacions del món, són producte de la imaginació dels individus (Anderson dixit: Comunitats imaginades, ed. Afers). Atenció, heretgia: Benedic Anderson no és marxista! Un moment, Eric Hobsbwan si que ho és i la seua teoria sobre la nació i el nacionalisme encara nega més profundament l'existència de les nacions: segons l'anglès primer apareix el moviment nacionalista i després aquest crea la nació (Naciones i nacionalismo, ed. Crítica). Des del meu punt de vista, per molt marxista que siga Hobsbwam, està totalment equivocat. Evidentment, hi ha una base per construir la nació: llengua, cultura, història, etc... però al cap i a la fi no deixa de ser un concepte totalment cultural i antropològic i, per tant, plenament lligat als interessos de les persones. Les nacions no naixen, es creen. Aquesta és la diferència entre biologia i antropologia. Què la nació siga fruit de la voluntat de les persones no li treu cap mèrit, tot el contrari, li dóna la màxima legitimitat i grandesa ja que, al cap i a la fi, la nació no ha complir altra funció que la d'estar al servei dels individus que lliurement la conformen. Li recomane al senyor Colomer que actualitze la seua idea de nació i abandone certs plantejaments romàntics més propis de la burgesia que d'un revolucionari. I és més, jurídicament, ens agrade o no, els Països Catalans mai han format part d'un sol conjunt legislatiu, sempre i quan deixem Aragó de costat i no partim de la necessitat de crear l'antic estat medieval de la corona catalano-aragonesa. Supose que si això mateix que dic jo li ho diu el professor Pierre Vilar, l'afirmació guanya en credibilitat: “Nació a l'Edat Mitjana es confon amb llengua. Entorn del Mediterrani, són catalans tots els que parlen català, procedeixin d'Alacant o de Salses. I aquest conjunt lingüístic no ha correspost mai a una realitat estatal”. Com que sóc fusterià, crec que l'estratègia d'unir-nos a Aragó no és correcta i, per tant, la legitimitat d'un referèndum d'autodeterminació per a tots els territoris de la nació catalana només seria possible si el grau de conscienciació nacional fóra igual a Girona i a Novelda i això, a dia d'avui, us puc assegurar de primera mà, que no és així. Què a mi m'agradaria que no fóra així? Doncs clar. I també voldria que tots els treballadors i treballadores tingueren clar que la revolució i la construcció del socialisme són l'única eixida viable a la situació de crisi capitalista, però això tampoc és així. I tenir clara la realitat del país i la societat que vols alliberar és un primer pas en la llarga lluita per la independència i el socialisme.

Renúncies? On i quan?
Per tant, quan Sebastià Colomer afirma que per a mi la territorialitat i el socialisme són un obstacle per a aconseguir no sé ben bé què i per tant els hem d'abandonar, el que està fent és simplement interpretar erròniament el que està escrit. Quan he dit jo això? En quin moment de l'article “Qüestió de referèndums...” he proposat jo renunciar a alguna de les dues coses? Altra cosa és que crec que hem de ser plenament conscients de la nostra realitat com a moviment i de la capacitat real que tenim per a exigir a la resta de la societat que assumisquen els nostres plantejaments. Som conscients d'on podem arribar? Som conscients en quin moment de maduresa política es troba el moviment? De vegades sembla ben bé que no coneguem el país on vivim: la indefinició territorial que comentava abans n'és un bon exemple. Així que, renúncies ideològiques, cap ni una. D'estratègia tota i més: avançar és això. La resta no són altra cosa que discursos maximalistes que obliguen a l'individu a oblidar la praxis política i el converteix en una mena d'ésser políticament estàtic i monolític que, si bé és cert que guarda en ell les essències de la puresa ideològica, també ho és que políticament és totalment inútil per a la resta de la societat. L'automarginació i l'autoexclussió són tendències que hem de començar a abandonar si realment volem ser quelcom important en la realitat política dels Països Catalans.

I amb els referèndums, què fem?
Què hem de fer, doncs, amb els 150 referèndums que hi ha convocats per al 13 de desembre? I els que vindran després amb ciutats tant importants com Girona pel mig? Pel que diu el senyor Colomer: hem de passar totalment perquè això és cosa de reformistes i traïdors que formen un “moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”. Podem tancar els ulls i creure aquest discurs o podem, pel contrari, implicar-nos al màxim i posar sobre la taula en tot aquest procés els nostres plantejaments, entre els quals la territorialitat és fonamental. Què això és difícil? Evidentment. És molt més fàcil creure que tens la raó absoluta i que la resta de moviments polítics i socials que no controles tu són uns traïdors i no sé quantes coses més. Menysprear els referèndums convocats i a tota la gent que està treballant en la seua realització només ajuda a allunyar-nos una mica més de la societat catalana. A més, em sembla d'una miopia política escandalosa no entendre que si els referèndums van bé i es produeix una mobilització social important a favor de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant, això pot accelerar molt el procés d'independència d'almenys una part de la nació. Què voldríem que això passara a tots els territoris? I tant. Què la realitat ens diu que difícilment passarà? Malauradament és així i davant la realitat tenim dues opcions: lluitar per canviar-la o bé quedar-nos a casa amb la nostra puresa ideològica totalment immaculada.

Manipulacions i mentides
Arribats a aquí voldria demanar-li al senyor Colomer que no faça trampa. Quan jo parle dels “afers als quals ens hem dedicat els darrers anys” evidentment, i no cal tenir gaires llums per entendre la frase, no estic parlant de la tirallonga de feina ben feta que Colomer comenta i de la qual he participat treballant dia a dia, sinó que m'estic referint a les discussions inútils i estèrils sobre, per exemple, la representativitat que ha de tenir la CUP. Girona és un exemple d'aquestes misèries des de, precisament, l'aparició a la ciutat de l'organització en nom de la qual signa l'article. Per tant, no desviem el tema i si se'n vol parlar que es tinga clar quin és el subjecte de les crítiques i no s'intente confondre al personal posant en boca meua coses que jo ni he dit ni pense.

“Construir un moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”.

Altra vegada demane que se m'explique o assenyale el lloc on he dit jo això perquè no ho recorde. Ara bé, el que si que tinc clar és que aquest país no l'alliberarà únicament l'esquerra independentista i, per tant, caldrà tenir present possibles unions puntuals amb els diferents sectors sobiranistes dels Països Catalans. I això passa necessàriament per no autoexcloure's de tot allò que passa en els diferents territoris del país, porten el ritme que porten en el procés d'alliberament nacional. La dinàmica del “només són bons els que pensen com jo” no aporta res ni al procés d'alliberament ni al creixement local i nacional del moviment.

Segons el senyor Colomer em dedique a “menysprear la feina que els companys valencians” porten a diari per la causa comuna. Davant d'aquesta afirmació només puc dir que la ignorància és molt atrevida de vegades. Per aquí no passe senyor Colomer. No puc permetre que es diguen aquest tipus de mentides ja que, precisament, la gran part de la meua vida com a militant l'he desenvolupada en unes terres d'on vostè, segurament, no va sentir parlar mai fins que el Novelda va eliminar el Barça de la Copa del Rei l'11 de setembre de 2002. És més, em sent plenament partícip de la bona feina que l'EI valenciana fa i, precisament per això, crec que cal plantejar certs debats i superar alguns discursos que arrosseguem des de fa anys i que, en la meua humil opinió de militant, no ens ajuden a avançar. La realitat del País Valencià és molt diversa i complexa depenent del territori, no sé si el senyor Colomer ho sap això. La diversitat de la feina que es fa també ho és, exactament igual que al Principat. Ara bé, durant molts anys l'anomenat “catalanisme” valencià s'ha equivocat en l'estratègia de rebutjar i arraconar tot allò que tenia a veure amb el folklore valencià i això ha estat una errada que encara a dia d'avui estem patint. Els darrers anys l'esquerra independentista valenciana està treballant en una direcció diferent, però tot i així encara hi ha molta feina a fer. I canviar aquesta situació no és sòls menjar paella a granel -com sembla que Colomer apunta en el seu article- sinó que és agafar tota aquesta simbologia i reconvertir-la en l'ensenya de la causa valencianista que, al cap i a la fi, no és altra cosa que la dels Països Catalans. De vegades alguns obliden que països és el plural d'un singular. Replantejar debats i estratègies en les què un mateix ha participat és menysprear? No és precisament això l'autocrítica que demanem? Doncs quan alguns ho intentem fer ja se'ns titlla de traïdors. És l'exemple clar, un altre cop, del que pretenia expressar en el primer article.

La veritat és que m'hauria agradat molt més debatre idees sòlides i intel·ligents i no haver-me de defensar d'acusacions gratuïtes, molts cops conseqüència de la falta d'arguments. En fi, que cadascú faça el que crega que ha de fer, això sí sempre des de la responsabilitat i la creença ferma que allò que fa és el millor pel futur del seu poble.

Antoni Rico i Garcia, historiador i membre de la CUP de Girona

29 comentaris:

Biel Montserrat i Valls ha dit...

Gràcies, Toni, i felicitats.

És molt senzill: digueu-li tàctica, estratègia, dialèctica i intel·ligència revolucionària.

I recordeu: no és radical qui planteja un canvi d'arrel, sinó qui és capaç d'aconseguir-lo.

Lluc Salellas i Vilar ha dit...

M'hagues agradat mes que tots aquests debats els tinguessim cara endins perque crec que no ens ajuden a construir el moviment ni el pais. Tanmateix, es evident Toni que tu no has començat i la teva respota es legitima i en molts punts molt encertada.
Per cert, m'imagino que ja ho saps, pero mes enlla de Hobsbawn, hi ha autors marxistes que defensen la idea de nacio abans de nacioalisme (mirar Hroch, per exemple).

Salut i lluita!

Anònim ha dit...

El purisme a ultrança és la millor arma de l'estat.

Anònim ha dit...

En Biel ho ressumeix a la perfecció. No hase falta desir nada más.

Dues puntualitzacions, una a l'article i l'altra a un comentari.

1. Anar a les eleccions (pel comentari anònim del 16 de novembre). Les oportunitats històriques tenen clars i obscurs. Deixeu de veure les coses en blanc i negre (endavant vs. mdt) o voldrà dir que tampoc les veieu clares. Hi havia arguments forts per dir que NO. Jo vaig votar que SÍ, però cal reconèixe-ho. Si no es vol veure això, també s'és un sectari.

2. Sobre les consultes (de l'article de'n Toni). Penso que, per moltes de les raons que esmentes, ens hi hem de fotre fort però que una de les nostres tasques hauria de ser la de fer "pedagogia" entre la gent que hi participa i fent arribar el missatge de que, sense organització i compromís, això no anirà me´s enllà. Que no aconseguirem la independència com un bolet, d'un dia per l'altre. No abonaria la idea de la possibilitat d'un referèndum vinculant (a curt termini), a mi em sembla fer volar coloms. No tenim les eines, els mitjans, ni la capacitat per forçar-lo, perquè no tenim cap moviment de masses, entre d'altres. I tot i això, les consultes sí que poden ser una eina de tensió i mobilització que ens ajudi a anar construint aquest moviment. I en això sí que caldria ser més clars: hem d'enviar el missatge a la gent (una mica paternalista, si vols) que amb una "militància" tant generalitzada però tan "light" no aconseguirem res de res. Que amb un mes de mobilitzacions i prou no es construeix un estat independent dins la UE.

Endavant amb la mobilització popular per la independència!
Lluita i compromís.

Joan Pujolàs i Vilar ha dit...

ole, toni, felicitats per la resposta i merci per dir les coses clares, de veritat!

Anònim ha dit...

Resposta per pixar-se de riure, noi.

La cita de l'anderson i el hobsbawn per a justificar que les nacions són només un 'concepte cultural i antropològic' és delirant.

Que descriguis la nació com quelcom completament ideal, "producte de la voluntat de les persones" i (atenció!) "això no li treu mèrit", ja és la repera.

Vaja, que afirmes que com no hi ha hagut un estat modern dels Països Catalans (com si algú hagués afirmat tal anacronisme) aquests no tenen cap base material (històrica, sociològica, econòmica...) real i són pur 'producte de la voluntat', i després acuses de romanticisme burgès i recomanes "posar-se al dia"!! tot un atreviment d'algú amb aquest concepte de la nació...

I vaja, utilitzar això com a argument per a renunciar a aquest projecte i a sobre, alehop! dir que s'és fusterià al mateix temps, té realment pebrots

En fi, tant és, si aquests són els grans arguments, malament convenceràs ningú mínimament documentat, sempre et quedarà el recurs d'ignorar els arguments o adaptar-te'ls i seguir amb la falàcia de l'home de palla

res de nou

Anònim ha dit...

PD: per cert aquest noi d'endavant a nivell teòric et dóna bastantes voltes, llegeix-te bé el que diu abans de contestar-li tantes tonteries, si et plau

Anònim ha dit...

Que no contestes la pregunta, darrer anònim (?). A Requena i a Utiel hi ha base material (econòmica i sociològica) de la nació catalana?

Anònim ha dit...

Molt bé per l´article nano!
N´hi ha que es pensen que són els més purs i a sobre van de perdona vides,sort que n´hi ha d´altres que sabem qui som i que per molt que diguin podem anar amb el cap ben alt.
Mori l´infantilisme!
Visca la gent normal d´aquest país!

Anònim ha dit...

A vore si et dediques a contestar alguna coseta xiquet, que després que et deixen en ridícul no es pot rebatre amb tanta demagògia i subterfugi. Et dediques a fer el que dius que ell fa, però que realment fas tu, no rebatre amb arguments...

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Realment alguns comentaris anònims són de manual, em sembla increïble que refugiant-se en l'anonimat covard es pugui insultar d'aquesta manera i faltar al respecte a l'autor d'aquest blog.

Jo personalment ja estic ben tip de tant de dogmatisme, sectarisme suat i sobretot de tanta prepotència i arrogància.

Sembla ser que si no s'està en la línia de pensament de segons quines organitzacions ja no pots ser de l'esquerra independentista.

JO em reafirmo en que cal redefinir estratègies i tàctiques i els fets i anys d'experiència ens demostren que el maximalisme només serveix per convertir un moviment polític i social en inòcu, inofensiu per a l'estat.

Si realment volem fer mal a l'estat i atacar-lo no podem quedar-nos reclosos en purismes paralitzadors, hem de treballar per fer arrelar el nostre discurs i sobretot per assolir un mínim de suport social. Si ens quedem anclats en el purisme esquerranista acabarem ben sols i marginats.

I que quedi clar que jo no aspiro a sortir de la marginalitat per convertir el moviment en una eina assimilada a les estructures de l'estat. Jo aspiro a sortir de la marginalitat per convertir el nostre moviment en una eina útil i eficaç al servei del nostre poble en la seva recerca de llibertat, entre d'altres coses.

Anònim ha dit...

un molt bon article.

estic molt d'acord en les qüestions que plantejes. cal un debat profund, no només per les qüestions de territorialitat, sinó també de la tàctica que practica l'EI com a moviment.

n'estic fart de marginalisme (que no de marginalitat, sinó de voluntat de ser marginals), de purisme (més aviat esquerranisme) i tota la parafernàlia sectària que acompanya cert sector de l'independentisme.

cal replantejar moltes coses. i prou d'acusacions absurdes de traïdoria i altres collonades.

maresme

Anònim ha dit...

Aquest article, Rico, és molt mediocre, la deriva política justificada amb aquesta desbarrada teòrica que heu emprès els sectors més dretans del moviment cada dia és més trista.

Hi ha uns palmers anònims que et riuen la gràcia i insulten com poden -pobrets, queden ben retratats- al que us critica aquesta misèria de justificació ad hoc per a una línia política de renúncia als objectius polítics de l'esquerra independentista, potser us serveix per mantenir les files fermes entre el vostre entorn autista i tancat, fomentant l'odi i el sectarisme més rabiós i infantil -només cal llegir els comentaris de la teva claca- contra altres organitzacions de l'esquerra independentista, però des d'un mínim rigor teòric, això no s'aguanta per enlloc.

Sap greu veure com una part del moviment aneu cap on aneu, però partint de tals renúncies, ara ja fins i tot ideològiques, no hi ha massa a fer, almenys fins que no vegeu el camí sense sortida on us estan portant, camí que altres han recorregut abans i han acabat on han acabat.

Joan ha dit...

Hola Toni, no estic d'acord amb l'estratègia ni l'anàlisi que planteges però això donaria per un altre article. El que em fa mal és que diguis el que dius d'endavant. Has passat de criticar el fet de la contestació personal, a l'acusació sectària a tota una organització que, t'agradi o no, engloba a molta gent que treballa pel país. Si comencem així malament, molt poca responsabilitat, de veritat.

Toni.Rico ha dit...

En primer lloc dir a Ernetst Estany que conec l'anàlisi de Horch i, de fet, és segurament l'autor actual que ha tractat la idea de nació amb el que més d'acord estic. Si analitzes la definició de nació que faig a l'article pots comprovar que jo també partisc de la idea de l'existència d'una nació prèvia al moviment nacionalista en tant en quant existeix una llengua, una història, un teritori compartit. Ara bé, crec que també és imprescindible que els individus que formen part i comparteixen aquesta llengua, cultura, història, territori, etc... siguen conscients de formar-ne part, si no és així malament. I de fet aquesta és la feina que ha de fer, entre moltes d'altres, l'esquerra independentista: conscienciar als ciutadants dels Països Catalans que compartim moltes coses que ens defineixen com a nació i que per tant ens hem d'unir com a poble.

Sobre els anònims: no coment perquè la covardia sempre s'ha d'amagar.

Sobre el que comentes Joan: jo sóc plenament conscient que a Endavant hi ha molta militància (tinc molts amics militants d'Endavant i ho saps) que treballa de valent pels objectius que tots plegats busquem. Ara bé, quan a mi se m'ataca personalment per part d'una persona força representativa d'aquesta organitzativa acusant-me de barbaritats extremes a cop de mentida i manipulació jo contrataque posant els punts sobre les is. I el primer punt que s'ha de solucionar és el que precisament Endavant en el seu conjunt no ha volgut solucionar encara: la situació de Girona. Per què una organització que diu apostar per la CUP a Girona concretament fa tot el contrari? Aquesta és la meua pregunta i si vols acusació.

Anònim ha dit...

Aquest article de'n Rico, Sebastià, no és res de l'altre món perquè és conseqüència del nivell del teu. Per més cites a Pierre Vilar, Lenin o Aron que posis, això no té necesàriament perquè millorar la qualitat argumental del teu escrit, Sebastià.

És difícil respondre a una quantitat tant enorme d'apriorismes i "jomeluguisjomelucom" junts que has posat. Tu mateix et poses les trampes i ens intentes portar a tots a la teva saltan-te les regles bàsiques de la dialèctica.

De debò et penses que ens trobem en un dilema entre construir moviment o participar a les consultes? És que si això que dius t'ho creus de debò, és més greu del què em pensava. No se t'ha acudit pensar que el procés de les consultes podria ser una manera més de seguir en la construcció d'aquest moviment? És això tant difícil de concebre?

Aquest és un exemple més dels que es podrien comentar del teu article però ha arribat un moment (contràriament al què bonament fa en Rico) en què tu i alguns dels teus feu mandra, i molta. Alguns (no tothom a ca teva està igual de malament) heu perdut de vista completament la complexitat de la realitat.

Anònim ha dit...

És molt simptomàtic que tornin a sortir acusacions tipus " els sectros més dretans del moviment". Està passant el mateix que als 80's.

De debò voleu saber on van acabar aquells sectors més esquerranistes? On són ara els que fa 20-25 anys ens acusàven a alguns de no ser prou d'esquerres?

Ja no n'hi ha cap d'actiu i la majoria van acabar totalment integrats al sistema per mitjà de l'entrada a partits, sindicats i ong's, i d'altres van acabar en la ganduleria política.



Per tant més val que des dels sectors ultra-esquerranistes no es tingui tanta seguretat i altivesa perquè el temps posarà a cadascú al seu lloc, veurem d'aquí a 15-20-25 anys on són els que ara acusen a tothom que no pensa o actúa com ells, de traidor i venut.

Anònim ha dit...

si home, pots posar ultra-mega-super-hiper-txupitxipi-esquerranistes si vols, això no donarà gaire més pes a les teves tonteries

a aquestes alçades aquests mantres ja són una caricatura

Anònim ha dit...

a l'anònim curtet que es dirigeix al sebastià en to seromejador riidicul, em sembla que el sebastià no ha escrit res aquí, a ell dubto que li importin un rave aquests ploricons de comentari de blog.

els analfabets polítics amb infules i bloc com vosaltres si que foteu mandra, home

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Em sembla lamentable la covardia i el nivell d'insults i arrogància d'aquests comentaris anònims.

A mi em sembla gravíssim que des d'alguns sectors s'afirmi que a l'EI hi ha militants de dretes, em sembla realment increïble. I suposo que la gent normal que en els darrers anys s'està apropant al nostre moviment encara ho deu trobar més increÍble.

Quan es fan acusacions tant greus contra d'altres companys/es el mínim que es pot fer és donar la cara. Discrepo totalment de l'article d'en Sebastià Colomer però li reconec un grau de valentia i honestedat que els anònims no tenen.

Torno a demanar a aquest anònim que insulta a tort i a dret que faci el favor de donar la cara i assumir públicament el que diu.

I entre tots i totes hauriem de no deixar-nos intimidar per possibles provocadors que el que pretenen és agreujar la clàssica divisió que malauradament fa dècades que amenaça el nostre moviment. Hem de fer un esforç tots plegats per resistir aquestes provocacions i treballar per cohesionar el nostre petit moviment.


.

Anònim ha dit...

Jordi, aqui fas servir una doble vara de medir

Dius que és greu que es titlli de ser de dretes als que defensen una determinada línia que suposa una renúncia als objectius polítics de l'EI i en canvi es pota anar mentint, insultant o qualificant de 'sectarisme' o de termes que no sabeu ni que volen dir com 'esquerranisme', a altres companys.

Menys afectació falsa i hipocresia, noi, que si no, no tens cap credibilitat.

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Per mi dir que algú de dretes és directament un insult.
En canvi l'esquerranisme és un característica que tothom ha tingut en el seu recorregut polític, aquesta és la diferència. I com a mínim jo dóno la cara i intento assumir la responsabilitat honestament.

Replantejar una estratègia és renunciar als objectius de l'_EI? Per tu això equival a ser de dretes? Si és així m'estàs dient que jo sóc de dretes, i això és un insult intolerable. T'ho repeteixo: dóna la cara. Perquè aquests debats s'han de tenir des del respecte mútu i la sinceritat.

Anònim ha dit...

no et conec de res personalment, no t'hi posis més pedres al fetge

Anònim ha dit...

L'el·litisme (repetir incansablement que els altres són "analfabets" polítics, per exemple) és una característica bàsica de l'esquerranisme i amb la teva pedanteria, amic anònim (sic), només fas que reforçar la nostra percepció.

Prefereixo mil vegades un militant políticament analfabet però pencaire que un fill de rics que ha vingut a l'EI a passar l'estona.

Tu ja m'entens.

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Jo no em poso cap pedra al fetge, simplement considero que les actituds prepotents i arrogants no són bones pel nostre moviment. Només demano una mica de valentía, honestedat i constància. Sempre dic que a vegades es xerra massa i en aquest sentit reivindico la praxi de molts militants en aquest país, que porten dècades treballant i fent allò que tot revolucionari ha de fer: xerrar poc, escoltar molt i treballar més.

Jaume de la Vila ha dit...

He llegit l´article del Toni i es defensa d´altre que pareix que l´ataca de manera incoherent. El nivell es massa alt per a mi però vaig coneixent noves visions de país, conec per primera vegada que EI existeix a la comunitat valenciana i altres conceptes. Veig que té prou comentaris els escrits de Toni, jo vaig ser el primer en dir-li que ens deixarà entrar a fer-los inclús de forma anònima i com es una persona oberta va accedir. Sols dir que es un plaer entrar per ací, es enriquidor...

Anònim ha dit...

Des del sud, només volia expressar la sensació personal de que quan li parles a moltes persones del carrer dels Països Catalans, es com si fores un extraterrestre.
I dic açò, simplement per a que entre tots reflexionen en el punt real en que ens trobem, per tal de plantejar solucions REALS i pràctiques.
Salutacions.

Anònim ha dit...

Des del sud, només volia expressar la sensació personal de que quan li parles a moltes persones del carrer dels PAÍS VALENCIÀ, es com si fores un extraterrestre.
I dic açò, simplement per a que entre tots reflexionen en el punt real en que ens trobem, per tal de plantejar solucions REALS i pràctiques: ESPAÑA

Salutacions.

Anònim ha dit...

et veig despistat, anònim del 'tu ja m'entens', fred fred

per cert, benvolgut impostor, elitisme no va amb ela geminada, en català

tu i els de la teva casta sí que heu vingut a l'EI a passar l'estona, i a fer-nos perdre el temps als altres.