Darrerament els diferents mitjans de comunicació espanyols s'han dedicat a parlar, més que mai, sobre la realitat catalana. Evidentment, des del seu punt de vista, una realitat que únicament fa referència a les coses que passen al Principat. El referèndum d'Arenys de Munt i les manifestacions públiques del president del Barça han donat peu a que la caverna mediàtica centre totes les seues fòbies i discursos en la realitat política i social que s'està vivint per a aquestes terres. Però anem per parts perquè hi ha diferents temes a analitzar.
El primer de tots és el concepte de “democràcia” que l'espanyolisme té. Per ells, democràcia és tot allò que entra dins dels seus tancats i quadrats esquemes mentals. Res més. Algú podria pensar que “democràcia” és el dret legítim que tenim els ciutadans d'un lloc concret de triar, d'elegir, tant als nostres governants com el fet de decidir quin vols que siga el teu futur. La democràcia, almenys des d'un punt de vista idealista, no hauria de tenir límits. Doncs bé, els espanyols, ells, tenen molt clar on està el límit de la democràcia: en la paraula divina que representa la seua Constitució. Al més pur estil dogmàtic típic de les branques més totalitàries de les religions majoritàries, l'espanyolisme ha trobat en la Constitució de 1978 la seua paraula de Déu., la seua Bíblia, el seu Alcorà, que marca els límits d'allò que és i no és acceptable. Evidentment, d'igual manera que fan els talibans islamistes o els membres de l'Opus Dei, l'espanyolisme interpreta el seu text sagrat de la manera que més li convé i sempre portant aquesta interpretació al terreny d'allò que el beneficia.
Així, per a l'espanyolisme, democràtic és tenir com a cap d'estat a un senyor que va ser col·locat a dit per un dictador feixista abans de morir i que a més representa la institució de govern més arcaica i antidemocràtica que pot existir: la monarquia. Contràriament, dins el concepte de “democràcia” de l'espanyolisme no pot entrar de cap de les maneres la possibilitat que un col·lectiu humà que s'autoreconeix com a nació puga tenir dret a decidir el seu futur mitjançant la fòrmula més democràtica que existeix: un referèndum. Per a l'espanyolisme, és totalment legítim i democràtic reconèixer com a legals a partits polítics que propugnen la supremacia de la “raça blanca” per sobre de la resta d'ètnies i que fan apologia de dictadures genocides com la de Franco o Hitler. Per altra banda, dins el concepte de democràcia espanyol és totalment normal il·legalitzar i perseguir partits polítics i organitzacions d'esquerres simplement perquè s'enfroten directament amb l'status quo imperant. Spain is diferent!
El segon gran tema ha estat la implicació del president del Barça Joan Laporta en temes polítics. Un altre cop, l'espanyolisme mostra la seua doble moral, les seues misèries intel·lectuals i la poca capacitat de construir un discurs que tinga una mínima coherència. “Si vol fer política que es fique en un partit polític, que es presente a les eleccions i que deixe d'embrutar el nom del Barça perquè està fent molt de mal al club”, Anchovero Mayor del Reyno dixit. El president de Cantàbria, de vegades anxover i d'altres bufó de la Cort, va dir aquestes paraules, potser no textuals, sobre l'aparició de Laporta en la manifestació de l'11 de setembre d'enguany. Està clar: no es pot barrejar política i esport. Molt bé, d'acord. Ara bé, aquests grans separadors de l'oci i la política on eren quan Xavi va dir allò de “Viva España” en la celebració de l'eurocopa? On eren quan Pau Gassol i Gemma Mengual van sortir en una revista de tirada estatal autoreconeixent-se com a “catalanes orgullosos de ser españoles”? On eren quan els jugadors del València CF van eixir al camp amb una pancarta demanant “agua para todos”? Etc, etc, etc..... Ah, clar! Això no és política per ells, això és la normalitat. Declarar-se públicament espanyol, cridar visques a Espanya o entrar en el joc polític del govern autonòmic de torn no és barrejar política amb esport. Ara bé, fer exactament el mateix però en sentit contrari està molt malament. El que dèiem: l'espanyolisme té una doble moral molt assumida i la poca vergonya de criticar dels demés allò que ells fan multiplicat per tres.
Des d'Unamuno i Ortega y Gasset, el discurs nacionalista espanyol ha anat perdent capacitat d'anàlisi i raó. I és que entre el senyor Miguel Ángel Revilla i Belén Esteban cada cop hi ha menys diferències intel·lectuals. Els modals i la manera de parlar poden ser diferents, ara bé, el simplisme discursiu és calcat.
1 comentari:
Com tots els escrits que fas, l´interés de les teues paraules es destacat. En aquest es diuen moltes coses. Partits nazis en Espanya crec que no són legals, alguns estan arrimantse però no arriben. Partits d´esquerra no son persequits, tal vegada alguns simpatitzants d´aquests que trenquen la normalitat. Sobre Laporta no em pareix be que mezcle els seus ideals politics amb el Barça, encara que tampoc en sembla be que el Revilla diga que un milió i mig de hispans no treballen per que no els dona la gana, tela el personatge. Sobre la Constitució pense que dus raó i sobre voler emancipar-se mitjançant voluntat popular també es inapelable la argumentació que fas. Ànim Toni, escriu més, es divulgatiu el que expreses encara que discrepe en ocasions.
Publica un comentari a l'entrada