dijous, 22 de novembre de 2007

Escac al rei, escac a Espanya: fem país, construïm república!






Els darrers mesos han suposat per a la imatge de la monarquia espanyola als Països Catalans un abans i un després. El passat 13 de setembre, arran d’una concentració convocada per la CUP de Girona, junt a d’altres agents de l’Esquerra Independentista, es realitzava l’acció simbòlica de cremar diverses fotografies del rei espanyol Juan Carlos I. Una acció que a partir de la difusió mediàtica que la gran majoria de mitjans de comunicació nacionals i estatals van realitzar, va provocar l’acció repressora de l’aparell judicial i policial espanyol, que va acabar portant un total de 23 persones davant l’Audiencia Nacional.



Arran d’aquests fets i sobretot a partir de la reflexió i l’anàlisi de la situació per part dels i les militants de les diferents CUP de comarques gironines, es va decidir que havia arribat el moment de no quedar-nos sols en l’acció-reacció sinó que era l’hora de proposar, de construir. Quin país vol la CUP? Què vol l’Esquerra Independentista per als Països Catalans? Aquestes dues preguntes van generar el debat que ens va portar a creure en la necessitat d’engegar la campanya “Escac al rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans”. Una campanya, doncs, programada i decidida pels militants de la CUP de la intercomarcal gironina que va veure la necessitat de no desenvolupar ella sola sinó que era molt més profitós fer-ho de manera unitària, agafant l’àmbit d’acció nacional, on totes les CUP hi participaren i entre tots plegats poguérem arribar a conclusions conjuntes. Arran d’això, es va portar la proposta de campanya al Secretariat Nacional el qual va creure també necessari donar recolzament a la proposta gironina.



Així, arribats a aquest punt, el passat dissabte 17 de novembre, la CUP presentava la campanya en la mateixa Plaça del Vi de Girona on mesos enrere havia començat el descrèdit dels Borbons. Una presentació que va comptar amb la presència de diversos regidors i regidores i de diferents militants gironins i membres del Secretariat Nacional. Una campanya, doncs, que pretén crear debat i formular discurs. Una campanya que s’inicia amb un manifest que compta amb uns punts programàtics bàsics on els principis republicans, catalanistes i socialistes són l’eix fonamental per a la construcció de la nació catalana del futur. Una construcció nacional que des de la CUP creiem que s’ha de fer des de la base, des de les viles i ciutats i, evidentment, des del municipalisme. Una construcció nacional que ha de comptar amb les aportacions dels diferents agents de l’Esquerra Independentista com a moviment polític, però també dels diferents moviments socials i veïnals, els sindicats o d’altres col·lectius. En definitiva, una campanya que ha d’ajudar a la CUP i a l’EI a fer una aposta política clara i diferent on la societat dels Països Catalans veja reflectida la solució als seus problemes i l’avanç cap a una societat moderna, justa i lliure.

dijous, 15 de novembre de 2007

Veneçuela o la ficció del capital?



És dijous al matí i un cop més m'ha despertat la demagògia i les mentides que des de la passada Cimera Iberoamèricana els grans comunicadors de masses ens estan oferint. La veritat absoluta que ens intenten vendre es troba bipolaritzada en dos fronts on Chávez és una mena de dimoni en forma de dictador-populista-amic-de-Fidel Castro (s'ha de dir tot junt i sense respirar) i una oposició ultrademocràtica que lluita diàriament contra el dèspota abans descrit. Jiménez Losantos, el senyor Carles Francino (o Carlos, ja no ho sé ben bé), “l'independent” Antoni Basses, TVE1, Telecinco, els progres de la Cuatro o els de la nostra -TV3 vull dir- han potenciat i donat per bo el mateix cúmul de mentides, les mateixes fal·làcies. Clar, en certa manera és lògic si tenim en compte que tots depenen del BBVA, La Caixa, Telefònica, Repsol, entre d'altres empreses de capital espanyol que estan perdent els seus privilegis a Veneçuela. Què volem, què mosseguen la mà d'aquell que els hi dóna de menjar?


Malgrat tot, i afortunament afegisc, no tot forma part de l'espessa negror amb que els mass-media volen pintar el panorama polític actual. Buscant i rebuscant per internet trobes fonts d'informació -aquests sí independents- que ens expliquen una altra veritat on apareix una Veneçuela que està començant a conèixer per primera vegada que és el dret a l'educació i la sanitat pública i universal, on els camperols estan començant a gestionar ells mateixos les terres que hi treballen de manera democràtica i cooperativa, un país on s'està construint un sistema polític, econòmic i social realment just a partir de la participació directa de tota la ciutadania, entre moltes d'altres coses. El govern democràtic del president Hugo Chávez està avançant, amb el vistiplau del seu poble, cap al Socialisme i això no agrada als defensors dels privilegis i la pobresa, als autoproclamats demòcrates que s'escuden en els militars i el colpisme per poder prepetuar-se quan els vots no els hi deixen. Aznar, Zapatero i el bribón del Borbó formen part del mateix cúmul d'interessos econòmics, del mateix model social on la injustícia és el primer valor a defensar. Per això Aznar planeja cops d'estat, el rei intenta fer callar a l'electe i democràtic Chávez i Zapatero fa el préssec intentant defensar a tots dos.


James Petras ha definit de manera molt completa tot això que ara estic intentant explicar en un article titulat Venezuela: entre los votos y las botas. Petras, lúcid com sempre, aporta les principals claus per entendre la situació que actualment s'està vivint al país sudamericà. Un moment en què tot apunta que l'oposició a Chávez torna a planejar un nou cop militar per acabar amb la democràcia i el procés revolucionari bolivarià. Tot plegat, sengons informa Petras, amb la col·laboració directa de l'exministre de defensa Raúl Baduel. Aquest militar centrista té connexió directa amb l'embaixada nordamericana i el gran lobby de la informació i, d'igual manera, tot el recolzament de l'extremadreta i les seves empreses. Existeix tot un pla de desestabilització del país -igual que van fer amb Allende l'any 1973!- per intentar crear una situació política i social insostenible que acabe justificant l'intervenció militar per a solucionar-ho. D'aquesta estratègia colpista formen part les protestes dels universitaris dels centres privats o el bombardeig constant dels mass-media veneçolans, nordamericans i espanyols. Una conspiració de la qual Aznar, el Borbó i Zapatero són còmplices, a no ser que demostren el contrari.


Mireu:


diumenge, 11 de novembre de 2007

Gràcies president Chávez


Doncs això: moltes gràcies per plantar cara a la prepotència espanyola. Ja era hora que l'Amèrica Llatina es rebelara contra el neocolonialisme espanyol que porta tants anys sotmetent aquell continent i expoliant-lo. Què es pensava Aznar que podia instigar colps d'estat i quedar impune, sense denúncia? No senyor no. Això ja s'ha acabat i una nova era de llum s'obri per al continent sudamericà. I Juancarlitos, què li passa? Després del qüestionament que està tenint des dels Països Catalans arran de la crema de fotos amb la seua imatge, després que s'hagen alçat diferents veus tractant-lo de vividor, gandul, entre d'altres adjectius -qualificatius que, tot siga dit, alguns no hem descobert ara sinó que ja fa anys que coneixem-, després que el govern li haja muntat el circ de Ceuta i Melilla per a què el pobret se senta estimat pels seus súbdits, etc.... després de tot això ara resulta que el senyoret es posa nerviós perquè Chávez diu que Aznar és un feixista i les empreses espanyoles que actuen en el continent sudamericà uns colpistes. I jo em pregunte, quins interessos econòmics tindrà el Bribón del Borbó amb aquestes empreses? No estaria també ell darrere del colp d'estat que va intentar enderrocar al democràtic president Chávez? Tenint en compte els negres -sobretot pel color del petroli- i obscurs negocis que l'hereu de Franco té amb els grans senyors d'Aràbia Saudí, tenint en compte que a dia d'avui encara no es fa públic el seu patrimoni real i els diners que rep dels impostos dels treballadors d'aquests estat, tenint en compte que tot apunta a que estava darrere del cop d'estat de Tejero el 23-F, tenint en compte que segons la sagrada i intocable "Constitución" és irresponsable davant dels seus actes -quins collons!!-, etc.... Perquè no pensar que la nacionalització d'empreses, la democràcia i la revolució li afecten molt directament a la seua butxaca? Pensem una mica i traurem conclusions i sobretot no ens deixem enganyar pel circ mediàtic dels comunicadors professionals que vagen de progues o fatxes al final acaben depenent dels mateixos amos: els diners.

Si voleu saber la veritat mireu el bloc del David Segarra que està vivint i treballant a Veneçuela:

http://davidsegarrasoler.blospot.com

dimecres, 7 de novembre de 2007

Rojos i roges, 90 anys després

Noranta són els anys que s’han complit de la Revolució Bolxevic. Una època i moment en què el Moviment Obrer creia fermament que la revolució mundial, l’avanç cap a una societat millor era possible i, fins i tot, inevitable. Malgrat tot, pocs eren els qui confiaven que el terreny on es desenvoluparia aquest canvi radical seria la feudal Rússia dels tsars. Un país endarrerit i subdesenvolupat, en termes capitalistes s’entén, que mantenia gairebé intocables els esquemes d’allò que Marx va anomenar com a “mode de producció feudal”. Tret dels petits nuclis industrials que tot just començaven a desenvolupar-se en les principals ciutats del país, la Rússia del 1917 mantenia l’esquema de senyors i camperols de l’Antic Règim. En pocs dies i després d’uns quants anys d’organització, teorització i certa mobilització popular, Lenin i els obrers agafaven les armes per fer-se amb el poder, per donar un gir inesperat a la història de Rússia i del món. Una Revolució que, en definitiva, tal com la va definir el periodista nordamericà John Reed en el seu moment, es va desenvolupar durant uns dies que van estremir el món.

Han passat ja noranta anys i crec que hi ha una sèrie de preguntes que obligatòriament ens hem de fer els qui ens sentim hereus d’aquell moviment revolucionari. Què ens queda de tot allò? Personalment mai he estat amic de mites i glorificacions absurdes. El fetitxisme obscè que moltes vegades podem trobar darrere d’elements com les banderes, els fets històrics concrets i l’elevació a la categoria d’heroi de certs personatges, molts cops es converteix més en un impediment que no pas en la fórmula correcta que ens ajude a avançar cap als objectius polítics pels quals lluitem. Parlant clar i català: a Lenin se l’ha de llegir, entendre i aplicar a la realitat del segle XXI. Ni més ni menys. Per molta samarreta i xapa que ens posem amb la seua foto, si no som capaços d’analitzar les seues propostes i que aquestes ens ajuden a construir la nova societat Socialista que tant necessitem, res haurà servit per res.


Crec que els socialistes del nou segle, els revolucionaris del present, tenim l’obligació d’agafar del passat tot allò que s’ajuste al moment actual, tot allò que ens ajude a construir i sobretot a ser intel·ligibles en el món d’avui. Igual que Lenin i els bolxevics fa noranta anys, hem de ser capaços d’analitzar la nostra realitat i sobretot poder reformular una ideologia, el Socialisme, que segurament és l’única opció política amb cara i ulls capaç de solucionar els problemes que patim. Des de la base, des de cada barri i municipi hem de treballar colze a colze amb els diferents sectors socials que lluiten pel canvi, que treballen per la revolució social. Una revolució que així com deia Lenin passa inexcusablement per l’alliberament nacional com a pas previ a la revolució social. Una revolució que s’ha de desenvolupar a partir de la Unitat Popular que des de fa anys l’Esquerra Independentista vol crear.


diumenge, 4 de novembre de 2007

L’Esquerra Independentista avui: entre la interpretació i la realitat.


Des de fa uns anys observem, molts cops amb una mica de perplexitat, un cert interès acadèmic sobre l’evolució i existència de l’Esquerra Independentista catalana. Des dels llibres publicats pel periodista David Bassa, molt centrats en la repressió que ha patit el moviment, al darrer publicat pel sociòleg Roger Buch, s’han dit moltes coses i molts cops amb una pobre anàlisi de la realitat. De fet, des del meu humil punt de vista, llevat dels llibres del senyor Bassa i els propis escrits per diferents organitzacions del moviment –recordem Tornen els grisos publicat per Alternativa Estel o l’exhaustiu recull de l’experiència independentista estudiantil editat per la CEPC-, la resta són pura palla pseudoacadèmica. No voldria semblar prepotent ni dogmàtic, però sincerament és el que pense. Un exemple: La temptació armada a Catalunya de Ricard Vilaragut. Aquest llibre, molt més documentat que d’altres posteriors, acaba realitzant una reflexió gairebé messiànica on es sentencia dient, més o menys, que l’aparició d’una organització armada de caràcter independentista i revolucionària als Països Catalans és una il·lusió de quatre il·luminats que la societat catalana mai acceptaria. Aquesta reflexió, digna d’un futuròleg més que d’un científic social, em sembla totalment gratuïta i, fins i tot, acientífica. Els fets històrics, l’aparició de segons quins fenòmens socials com pot ser la lluita armada o d’altres, no deixen de ser conseqüència o producte del moment històric en què es produeixen. Intentar analitzar el futur des d’una visió purament presentista no aporta res ni al debat acadèmic ni a la realitat social. No seré jo qui afirme el contrari que Vilaragut, però el que si que tinc clar és que no és la meva feina endevinar el futur d’aquest país. No tinc aquesta capacitat visionària.


Però centrem-nos en el darrer llibre editat sobre aquest tema: L’Esquerra Independentista avui de Roger Buch. Jordi Porta ens diu al pròleg que Buch “fa una anàlisi rigorosa i exhaustiva del que ha donat de si el moviment independentista en gairebé totes les seves possibles manifestacions”. No és aquesta la sensació que ens ha quedat després de llegir-lo, la veritat. Publicat a escassos dies de les darreres eleccions municipals, el dia 27 de maig a les dotze de la nit ja li quedava caduc un dels capítols: el dedicat a la Candidatura d’Unitat Popular. És el que té parlar sobre fets que no estan tancats i acabats. Analitzar el present comporta aquestes sorpreses d’última hora: els resultats de les europees no van alimentar cap “al·lèrgia habitual” del moviment respecte a les urnes. Però hi ha coses més interessants en aquest llibre que m’agradaria ressaltar. S’ha de dir, però, que el propi autor ja es cura en salut en la introducció quan diu que “aquest llibre no té ànim científic, és eminentment divulgatiu” i, fins i tot, reconeix que molts cops està més basat en la interpretació que l’anàlisi. Però clar, com pot diferenciar el lector aquelles parts inspirades en la realitat i aquelles que són pura interpretació? Primer problema, doncs. De fet, el títol del llibre, tenint en compte el seu contingut, s’apropa més a la interpretació que a la realitat. M’explique. Teòricament ens trobem davant d’un llibre que parla i descriu l’Esquerra Independentista catalana actual. Malgrat tot, quan comencem a llegir veiem que allò que l’autor considera objecte d’estudi dins d’aquest terme tan concret és força ample i centrat, sobretot, en la necessitat personal d’omplir pàgines. Per començar ajunta dos sectors de l’independentisme que, almenys que jo sàpiga, actualment no formen part d’un mateix moviment. I és que l’Esquerra Independentista és una cosa i ERC i les seves joventuts una altra. Jugar a la confusió no ajuda res a solucionar tots els dubtes que el propi autor diu voler aclarir al lector. Però el cacao mental més gran comença quan a banda de les organitzacions polítiques citades, també apareixen en escena les JNC o Unió de Joves, pel simple fet de fer servir l’estelada com a símbol. No estàvem parlant de l’Esquerra Independentista? Doncs això. Si el senyor Buch volia fer un llibre sobre l’independentisme en general o sobre l’anomenat independentisme sociològic, ho tenia molt fàcil: ja el té fet, només li ha de canviar el títol.


Per altra banda, també voldria parlar sobre “l’anàlisi rigorosa i exhaustiva” que fa l’autor. Per començar trobem errades en els propis noms de les organitzacions que vol analitzar: la CAJEI és la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista no d’Assemblees Juvenils com afirma Buch. Però no sols això. Trobem errades també quan se li adjudiquen certes activitats a segons quins col·lectius i organitzacions concretes. Per exemple, al llibre es diu que el Casal Independentista el Forn organitza Festes Majors. No sé si l’autor es refereix a les Fires Alternatives organitzades per diferents sectors de l’esquerra gironina com a Festes Majors. Si és així, l’errada esdevé fruït altre cop de la interpretació i caldria especificar millor l’objecte sobre el qual estem parlant. De la mateixa manera, el 5 de juny de 2006, no va entrar cap trentana de joves maulets a la sala on els membres de l’aleshores plataforma d’intel·lectuals espanyolistes Ciudadanos de Cataluña volia fer una xerrada a Girona. Finalment, tampoc és cert que siga Maulets, una organització juvenil, la que mobilitze i convoque de manera exclusiva la manifestació de dues mil persones de l’11 de setembre a Girona. No senyor Buch. La convocatòria gironina es fa des de fa uns quants anys conjuntament entre la CUP –que a Girona l’EI considera el referent polític- i Maulets –la nostra organització juvenil. Aquest fet de convocar i organitzar junts és el que ha ajudat a crear un moviment estructurat amb certa capacitat mobilitzadora. De fet, totes aquestes errades que esmente, que segurament seran moltíssimes més, em dóna la sensació que són fruït d’una certa flexibilitat a l’hora de recollir les dades. Flexibilitat produïda per dos motius: per la manca de cientificitat –no s’ha entrevistat ni consultat a cap militant de l’EI de les zones esmentades al llibre per exemple- i, per altra banda, per la pura interpretació de tot aquell material que ha caigut en mans de l’autor. I clar, totes aquestes febleses es veuen multiplicades quan l’autor intenta analitzar la realitat de l’EI de zones del país com les Illes o el País Valencià.


No vull acabar el meu article sense animar als militants de l’Esquerra Independentista a posar sobre la taula la seva opinió respecte el llibre. Fer això ajudarà a entendre millor el que s’ha escrit o, com a mínim, a explicar la realitat d’un moviment que és molt més complex que el que se puga dir en 314 pàgines. És d’agrair que, en un món on tot allò que no és políticament correcte o no forma part del sistema és directament censurat i amagat, es parle d’opcions polítiques com la que representa l’EI catalana. Encetar un debat sobre el futur de l’Esquerra Independentista i la seua praxis política és important si volem avançar en els nostres objectius. Fins i tot, podríem dir que és necessari. Reflexionar i fer autocrítica és un dels eixos fonamentals en tot procés de canvi polític i de construcció nacional. Però una sola cosa: fem-ho amb rigorositat.